Bici-grafia o biografia de bicis...

Vaig començar en això de les bicis, com gairebé tots el nens, amb un tricicle super antic amb rodes blanques de plàstic dur i d’estructura metàl.lica amb el que feia grans rutes per la carrera de casa dels avis a Sóller.







Llavors no tenc record de cap altra bici intermitja fins arribar a disposar d’una BH de segona mà, de la que desconec el model, devia tenir uns 5-7 anys, i li vaig treure bé el profit fins el 9, tota de ferro, amb cavallet i pujat el seient cada temporada uns centímetres a mesura que creixia, quin moment mé xulo… amb el meu mecànic particular, mun pare que ho arreglava tot tot i tot, i a més sabia fer coses tan màgiques com convertir la bici en una espècie de moto, amb una gafa i unes cartes col.locades als radis del darrera, amb aquesta vaig començar amb rodetes, però van durar poc, sempre anava per camins de terra a Sa Muntanya i sortia fins a casa del veinats més propers, amb aquesta no vaig arribar a baixar mai al poble que jo recordi.

I als 9 anys va arribar un dels moments més importants de la meva vida, la meva primera bici “de veritat”, comprada nova, per unes 14000.-pts era la bici que estava de moda, també tota de ferro,pesava un quintal i encara la tenc donant voltes per casa, no li vaig canviar mai les cobertes i no recordo haver foradat més de tres o quatre vegades, amb una roda trasera de tacos i una del davant bastant plana, la GAC motoretta 2 va ser per  a mi un HITO en la meva història damunt les dues rodes, venia de casa amb un seient llarg que et permetía que pujés algún company al darrera (quin perill) i amb respaldo, tot un luxe, però aquí ja va començar també la meva era “Tunning” ja que aviat vaig comprar un seient de BMX per anar canviant de rollito, aquesta època els limits ja es van anar eixemplant i ja vaig arribar a baixar al poble amb un fill de cosí meu que tenia una altre model de bici  una rabasa, que ja duia unes molles al davant (mai he sabut si funcionals o de pega…) i la sortída típica amb la motoretta 2 era pujar a casa del meu amic Xiscu que vivia dalt d’un turó  proper, quines rampes de mal camí i clots i pedres… sovint havia de pujar empenyent, però és que ara que ho penso, no sé ni com m’atrevia a provar-ho, amb el que pesava i les rodes que duia, sense amortiguació i sense canvis, rollo singlespeed… caaaa  erem joves, i em va durar fins els 14 o 15 anys.

A aquesta edat mun pare em va regalar una Suntrack de 40.000 pts de PRYCA (actual Carrefour) blanca i vermella, amb aquesta ja vaig arribar a baixar al Port de Soller en s’estiu i a fer alguna sortideta BTT pels voltants del poble, per exemple fins al mirador de ses barques o bàlitx d’avall. Era una rígida amb frenos V-brake, i per aquell temps s’estilava colocar en els frens un “gorila”, peça metàlica curvada que feia la funció d’evitar que el quadre cedís durant la frenada i així guanyaves potència de frenada, conceptes que fins feia molt poc eren totalment insignificants, per aquell temps ja vam començar a emprar casc, guans i fins i tot sabates per anar amb sa bici, tot i que jo no duia encara cales, però sí aquelles peçes plàstiques per impedir que el peu et sortís pel davant, en aquelles sortides encara no baixàvem el seient durant la ruta quan venia una baixada, i sovint sortíem per endavant. Aquesta bici la vaig seguir conservant i encara la tenc, va ser la que vaig emprar per fer practiques de manteniment i pintura i l’he pintada fa un anyet de color negre i li vaig posar la cadira per dur el meu fill a fer voltes, qui m’ahvia de dir que arribaría a viure aquestes experiències amb aquesta bici!!!!!

Posteriorment, ja amb un grapat més d’anys, vaig tenir una Decathlon Rockrider 6.0 vermella, una flamant bici que em vaig comprar amb uns 18 o 20 anys amb els diners que havia guanyat fent de becari, i va ser rollo improvitzat amb en Xus, vam anar amb el seu cotxe (no sé si el corsa o el panda) i amb la seva al.lota a decathlon a pillar-la, van ser 150.000.-pts, quin pastón!!!!  Era de ferro, una aleació més lleugera crec i amb tubería conificada amb reforços a les puntures, i amb una novetat important, duia una forca amb 60mm de recorregut, amagat rera unes proteccions de goma, aviat li vaig llevar les ferratines del decathlon i li vaig posar una amb el meu nom i una amb RadiKal bikes, li vaig canviar els cables del canvi de marches (no recordo quantes en duia) per uns de color grog, sempre estava ben neta i vaig fer rutes com per exemple pujar al penyal Bernat a Sóller i vaixar fins a ses tres puntes, quina baixada!!!!  Era flipant veure com anava sa forca!!! Per aquests temps ja duiem pedals automàtics i camelbags o motxilles per dur aigüa, si, aigüa no isotònic, l’emprava també per anar a jugar a tenis i duia portabidons. Aquesta la vaig tenir operativa molt de temps, i va acabar pintada de gris i amb una forca de 80mm una Reba me pens que era de les primeres que tregueren i de segona mà d’en Xus que tenia una diamontback bastant més guay i cara. Aquesta bici la tenir a Son Tambor per anar a fer rutes, amb en Lluis Guerrero de la Tirme on la vaig arribar a enfilar dalt del Teix, per Esporles etc… la vaig acabar venent a en Rafel de Sóller per 400 euros per comprar-me la següent.

La següent va ser sa meva primera “doble”, una Mondraker Factor R, això ja eren paraules majors, i amb aquesta bici vaig començar sortint tot sol la majoria de vegades i amb la gent de la feina, en Pere de Bunyola, el Lluis Guerrero, en Bonnin, etc… aquesta ja va ser més careta, crec recordar que em va costar uns 1200 o 1400 euros, i va ser tot un descobriment, una bici molt fiable, molt còmoda que em va llevar el mal de cap que me quedava després de segons quines rutes amb la rígida per patiment de cervicals. Era de color gris oscur com a metalitzat i de recorregut 120/120mm, amb aquesta vaig tirar-me per llocs que mai hagués pensat, marges, parets bastant inclinades, escalonades importants, Barranc de Biniaraix etc… i va ser la bici amb la que vaig començar a anar amb un grup nutrit de bikers, els Ermassets d’Esporles, tot i que tot ben aviat ja em va quedar curta, i ja vaig començar a necessitar alguna cosa un poc més potent, amb més recorregut. A aquesta no li vaig fer gaire tunning, senzillament la vaig emprar així com venia i li vaig treure tot el suc, fent moltes rutes sobretot per la banda de la serra de tramuntana, rutes ja més llargues de 20 a 40 km’s i tot ben equipat, amb camelbags, pedals automàtics, etc… i aquí el pes començava a ser important. Amb ella també arribàren les primers caigudes importants, o almanco les més importats fins a día d’avui, sobrettot en el procés d’adaptació als pedals automàtics i en l’adaptació a la doble suspensió que tot i que facilitava molt el pas per llocs abans impossibles, ara et donava prou confiànça com per afrontar fites potser massa optimistament.

Però va arribar el dia (devia tenir uns 33 anyets) en que vaig decidir pegar el bot dels 120 de la factor als 160mm, així doncs va ser dit i fet, un company de la feina buscava bici i per 900 euros es va quedar la meva i amb uns 1400 euros més a afegir vaig passar olímpicament de Ca’n Nadal on havia comprat la factor per pegar a Ciclos Gomila i quedar-me amb una bici que tampoc pot passar indiferent, una Lapierre Spicy 316 de color taronja amb 160mm davant i darrera i sense cap tipus de regulació de recorregut, amb una fox talas que va ser una delícia, amb un tacte brutal i una eficàcia inigualable, de mica en mica vaig començar a aprendre a anar amb bici, ja van ser necessàries les proteccions (tot i que les tenia ja amb la factor) però a diari, ja que el meus sherpas del moment en Mara i en Vicenç dels ermassets, m’estiràven a amollar frens i traçar millor, van comparéixer els primers bots, i els primers veritables “flows” baixant la Brandson a Esporles per exemple que ja me la sabia de memòria i l’RP23 feia també una bona feina tant baixant com pujant on es mostrava molt rígid, era ja un poc més feixuga que la factor però amb millor rendiment, va ser una bona època la que em va regalar aquesta màquina a la que tampoc vaig arribar a tunejar-li res, li vaig treure el profit i li vaig deixar l’emprempta al quadre d’algún sotrac mal gestionat, però com tot, també va arribar el dia en que vaig rebre una cridada d’en Vicenç que em va donar una bona notícia, canviava de bici, i venia la seva Intense Uzzi VP… uf el cor s’em va badar d’alegria, te la compro va ser la resposta automàtica, tot i que el color a moble bar com diu ell no era el que hagués triat inicialment si la comprés nova, era igual, el sistema que duia i el rendiment que donava em motivava molt més que no pas el color sense importància en el funcionament d’aquesta veritable màquina de mtb.

Tenia ja uns 35 anys i no estava per tonteries, va ser també molt ràpida la gestió, tenia un amic que volia (i dic volia perque crec que encara no ho ha fet…) iniciar-se en el món de la mtb i li vaig donar a provar la Spicy i ho va flipar tant que casi se l’emportà posada, pels dos va ser amor a primera vista però amb bicis diferents, m’en va donar 1500 euros amb els que vaig fer front als aprop de 3000 (no recordo bé si més i tot…) que em va acabar costant la Intense Uzzi Vp. Motatge exprés a Niu Wave a Alcúdia amb en Pere i ja tenia una flamant bici amb el quadre fet a mà a USA i amb una forca  Rock Shock Lyrik de 115/160mm de recorregut regulable i amb un amortiguador impressionant, el DHX5!!  Les pedres no es noten mentres rodes, tracciona brutalment i traga el que no està en els llibres, i de recorregut regulable també al darrera 160/180mm segons on enclavis l’amortiguador, estam parlant d’una bici ja més de rollo freeride que admet montatges més agressius, però a dia d’avui poquetes vegades he arribat a posar-la a 180mm… ja que el rendiment dels 160mm és molt més que suficient per pilotatge que m’atreveixo a fer…  son 15’600kg de bici super divertits i que penalitzen molt poc a les pujades per ser es bicho que és…

I en aquest punt de la meva existència va arribar el millor i més gran regal que m’ha fet mai, el meu fill Marc, i va arribar el moment de fer tunning a la Intense, una brida i una xupa al manillar per veurer-la de ben aprop a les pujades i tenir-la present a les baixades per evitar pegar-me l’òstia del segle. Així doncs el flow seguia imparable però amb capet, però també és cert que va coincidir  un altre factor important que va motivar l’adquisició d’una nova màquina amb una orientació diferent… durant l’època Spicy em van detectar la patología cardíaca (valvulopatía cardíaca, res tres vàlvules que no tanquen bé…) i que m’obligaria a introduir uns entrenos especials per deixar de patir tant a les sortides i passar a pssar-m’ho realment bé a un ritme cardíac més moderat i controlat. Si bé gairebé sempre havia portat pulsómetres del decathlon, en aquella temporada ja em vaig fer amb dos polars, un dells l’RS800cx ja d’alta gama per tal de monitoritzar el cor a la perfecció i per dur a terme l’exercici de forma més controlada, segura i profitosa.

Idò sí tenint en compta tots aquests factors i afegint-hi el canvi d’aires del grup de referència amb qui sortia, digue’m que em vaig independitzar i vaig seguir sortint per lliure per consolidar la bona feina que feia sobre el rodillo amb la meva apreciada falcon (una altre bici però en aquest cas de carretera, d’uns 20 anys d’antiguetat, tot un ferro que vaig enclavar a un rodillo TACx per tal de poder entrenar a casa i començar a coneixer el meu cor i el meu cos. Bici que aprofito per comentar que va acabar convertida fa mig anyet en la meva “fixie/singlespeed” homemade, amb la que vaig a fer birres, berenars i passejades de relax… coste total 20 euros d’adquisició a Deixalles i 350 de pintura i montatge, rodes, etc… un cop feta fixie no tenia bici pel rodillo, però el meu estimat padrí jove ja m’havi aconseguit una altra bici de carretera, “regalada” que tenia uns 45 anys i amb la que s’havia guanyat el campionat de Balears l’any seixanta i pico, brutal, una Liberty/Campangolo, molt xula i que em fa un gran servei tant fixe al rodillo com per fer les meves primers incursions en carretera (la qual odio profundament) per entrenar durant els horabaixes d’estiu on no pots fer rodillo ni a les 22 de la nit, i així he aprofitat de sortit alguns horabaixes fins el coll de Sóller o fins a Sóller mateix… qué diferent, reconeg que no m’agrada gens l’asfalt…

Abans...

Després...

Deia que amb el meu procés ja en solitari, i fent ús de la cámara GoPro, he anat enregistrant les meves rutes, pujades i baixades i aprenent a coneixer-me millor i saber on  està el limit, aprendre a entrenar i a anar al meu ritme i tant és així que fins i tot m’he anat proposant petits reptes personals com anar a fer la volta a Menorca on hi vaig partir tot sol i vaig tornar ben acompanyat per un grup de bikers amb els que sovint anirem fent sortides, però clar, a Menorca va passar algo important, vaig provar molts d’anys després una altra vegada una bici rígida, amb 100mm de recorregut davant, de carbono, una treck 9.9, quina passada de bici, vaig tornar enamorat, tant és així que 6 mesos després em plantava amb un nou grup de biker s a Menorca per repetir la CdF amb ells i amb una montura pròpia, la meva darrera bici, una Mondraker Podium Pro de carbono, una bici d’uns 4000 euros que m’ha quedat per uns 2000 ja que el quadre era del 2009 (tota nova final d’existències) rígida amb 100mm de recorregut davant i només 10’5kg de pes, millorables, molt millorables… que en comparació amb els 15’6kg de la Uzzi em fan sentir que prenc el vol… Aquesta bici em permet fer rutes més llargues per pistes més planeres i menys complicades i gestionar molt millor els esforços, amb ella he descobert no només Menorca sinó mitja Mallorca i també per rutes totalment endureres com la del Teix (colocar foto de quan anava amb en Lguerrero i una actual), fet que m’ha fet redescobrir les sensacions damunt la bici… redescobrir el mtb…

Encara falten fotografies d'algunes de les bicis, tot arribarà,

 el que està clar és que ...

I per ara ja basta de bicis no??  Tot i que no descarto que si les coses van bé no en caigui alguna altre o no faci un canvi de les que tenc….  Seguiré actualitzant aquesta entrada així com vagin passant bicis per les meves mans perque està clar que és una afició que m’ha fet gaudir de molts bons moments i conéixer molt bona gent i  no vull que s’acabi per ara tot i que ara va més lligada a salud i a reptes personals…

I en esser massa gran per bicis.... tocarà menjarse-les... o fotografiar-les...

 P.D: Falta afegir les dues antigues que vaig restaurar.