Com va començar tot?

Idò bé com es sol dir és una llarga història, però va ser més o manco així....

La decisió d'emprendre aquest "segon" blog, respon més a una necessitat d'organització pròpia que no  a la necessitat de compartir coses amb altre gent, és per a mi una espècie de diari de bitacora per anar-hi enregistrant tota una sèrie de fets que avui per a mi son importants i que fins fa poc no ho eren.

Tot va començar fa dos anys aprximadament, tampoc es tracta de dir dates exactes, al reconeixement metge anual de la feina la doctora em detectà alguna cosa a les pulsacions, a l'electrocardiograma, em demà l'edat, el pes i tot el que et solen demanar, si fas o no esport etc... i es va extranyar de les poques pulsacions en repòs i d'alguna altra cosa, i d'aquí que em recomenés anar a un cardiòleg amic seu a fer-me una prova d'esforç. Curiós, ja que fa estona que pensava fer-ho, i bé, així vaig tenir l'excusa ideal. Un cop al cardiòleg vaig fer la prova i dels deu estadis no vaig passar del tercer crec recordar, i jo ja pensava... buah, estic fet pols, d'aquesta no en sortiré gaire orgullós, jajajajaja.

Un cop analitzats els resultats de pressió sanguinea durant l'esforç i l'electrocardiograma, el cardiòleg me va recomanar fer-me una ecocardiografia ja que hi veia alguna cosa extranya, sembla ser que el cos (vasos sanguinis sobretot) s'adapta prou bé a l'esforç, però que alguna cosa passava allà dins que no acabava d'anar bé. I així va ser com durant l'eco, em van trobar una válvula ventricular (válvula mitral) que no tancava bé. I quan et diuen això, automàticament tot passa a ser qüestionable, t'ho replantejes tot, perque lógicament té unes implicacions, per exemple, pots seguir fent exercici??? Doncs sí però dins uns límits de pulsacions (ppm d'ara endavant), la maleïda fórmula màgica 220- l'edat: o sigui 185.

185, 185, 185.... vaig passar a tenir aquesta xifra al cap cada día, el 185 era la meva xifra, la meva Fmax o freqüència cardíaca máxima que no havia de superar en cap moment, és més no hauría de passar de 152 ppm per anar bé. I això vol dir que pràcticament no podia fer res d'esport ja que només pujar-me a la bici, ja em posava a 125, 140 ppm i al primer repit... patapam a 190ppm i si dicidía no fer-li cas, i anar com abans, com els tres darrers anys... doncs em posava fàcilment a 196, 200 i fins a 206 i 212ppm o sigui un 120% de la meva Fmax "real".

Va ser un any dur, era dur acceptar que hauría de deixar de compartir estones, rutes, bons moments, experiències i temps amb els meus company sels ERMASSETS d'Esporles, i vaig entrar en una etapa d'estancament (que gràacies al seu suport va ser més curta del que me pensava inicialment), estancament perque havia d'analitzar mem com fer-ho per sortir-me'n, per poder recuperar la normalitat perduda, per reconciliar-me amb el meu "cor" i amb el meu "cos", per aprendre i per reconeixer que tota la vida havia tengut "algo" amagat a dins meu que no acabava de funcionar com calia. Costa molt adonar-t'en de que no ets com et pensaves realment/funcionalment. 

Però bé, desànims a part, va venir un temps de reflexió, d'anàlisi i tot d'una vaig tenir clar que havia de començar a fer proves, i per començar a fer-les bé vaig decidir comprar-me un pulsómetre més fiable, un polar RS300 que va ser el meu company de fatigues fins fa poc, era el que em donava les males noticies, el "chivato" de que tot seguia com un cul allà dins... quina lluita interna... amb un mateix o millor dit amb una part d'un mateix. Sovint em veia entrenant tot sol per la muntanya devora casa a Sóller i me sentia com si fos 2 en uno, jo per una banda i el meu per l'altre, i el pulsómetre fent d'interprete, d'intrús en una relació que després de 33 anys havia canviat, s'havia sincerat i havia reconegut un engany mutu continuu. Una certa despersonalització de cap a mi mateix em posseía, i em feia pensar que si fos la bici la que fallava sería tan senzill com canviar-la per una nova,.. però el cas no era aquest, no es pot anar canviant de cor així com així, estava per primer cop en la vida davant d'un fet que no era fàcilment solucionable i alguna cosa em dia dins meu que em duría molta feina arreglar-ho però en tot moment vaig tenir clara una cosa, mai m'han fet por els reptes, com deia en bunbury als Héroes del Silencio - nunca desprecié una causa perdida, nunca negaré... que son mis preferidas...- així que vaig seguir amb les proves i cada una d'elles era unnou desànim, provava de jugar a paddel i malament, provava amb l'ajuda d'en Jaume i en Biel d'anar d'excursió i a la mínima que em despistava.. me sortía de la Fmax i ells em deien tio tranquil, anirem al teu ritme. No sé quantes vegades hauré sentit aquest comentari els darrers dos anys, i no puc dir que m'hagi fet mal ni bé, valoro molt positivament l'actitud que han tengut els meus amics amb el meu problema, i de fet els he d'agraïr tot el que han fet per a mi, l'esperar-me a les rutes com sempre feien abans de saber el que em passava... i després de saber-ho encara més... i els consells, contaactes, i cridades i aferrades de recolçament. Gràcies a tots!!!  Però vegent que les proves no sortíen bé, vaig haver d'arribar a replantejar-me que hauría de deixar de ser un ERMASSET, abandonar l'equip, el grup i la pràctica del ciclisme de muntanya de forma definitiva i em deia a mi mateix... tranquil tio ara et podràs centrar en la fotografía que tant t'agrada, la lectura etc... però realment no m'hi veia, sempre he pensat que la vida estàper viurer-la com si fos fugaç, com si s'acabés avui mateix, amb cervell però a fons, sense córrer però amb ganes i força i la pau de la fotografía i la lectura o escriptura només estava disposat a que ocupéssin una estonata del meu dia a dia.

Entre una cosa i l'altre va passar un any, de proves, de revisions, de seguir sortint però acollonat i no sempre respectant els límits (gairebé mai....) fins que tornava a tocar revisió del cardiòleg,.... i tachan, la prova d'esforç va anar igual de bé o malament com es vulgui veure, però l'ecografia del cor ens va donar una nova sorpresa... ja no era només una válvula la que estava petada, ara eren tres!!!!! la Mitral la Aórtica i no sé quina altra més ni m'importa. Aquí si que hi va haver un abans i un després, el cardiòleg es va posar seriós, jo acollonadíssim i a casa amb en meu fill acabat de neixer.... doncs igual. Gabinete de crisis!!!!

Soc caparrut ho sé, però mai m'havia imaginat ser-ho tant, no podia acceptar-ho, no podia acceptar que davant d'un fet m'hagués de quedar de mans plegades, no va amb mi, i no soporto les injusticies per ningú i per a mi tampoc, i això ho vaig viure des del començament com una injusticia. I qué vaig fer? Damunt la pròpia camilla mentres el cardiòleg em mostrava assenyalant amb el dit com la sang no sortía del cor correctament i m'exposava les implicacions que això tenía durant la pràctica de l'esport i el que podía passar si es feia un "nus" a dins del cor.... -------------------------------- automàticament li vaig demanar: Dr, això és una cosa modificable per part meva??? Hi ha alguna mínima cosa que pugui fer jo per canviar-ho??? Perque si és així ho faré!!! I... com que la seva expressió no me va agradar i no es va voler mullar més que dient que l'entreno... bueno.... però que això ho has tingut sempre.... etc..... bla bla bla als pocs díes ja estava cridant a un altre metge el Dr Cabanes perque em fes una prova d'esforç però aquest cop damunt d'una bici, i perque em donés alternatives, perque em dibuixés al meu davant un camí, un tirany, un single track per anar rodant tira tira però avançant de forma segura. I així ho va fer, tota la informació que me va donar, no feia més que obrir-me portes, opcions, totes passàven per esforçar-me, per tornar a demostrar-me a mi mateix la meva caparrudessa, la meva capacitat d'esforç que curiosament havia d'anar enfocada a deixar d'esforçar-me tant, a limitar els intervals de treball en que feia moure's el cor, dit d'una altra manera, el que havia de fer era, anar a buscar el cor allà on l'havia deixat i ensenyar-li a caminar perque seguís venint amb jo per tot arreu. tot això passava per una forçada reconciliació entre els dos, i així ho vaig fer, li vaig proposar el meu fatigadet cor un tracte, si és que pot anomenar així... jo et prometo anar al ritme que tu puguis, però tú m'has d'assegurar que faràs el possible per acompanyar-me per tot allà on vull anar i queno me fallaràs, que ho seguiràs donant tot com fins ara, jo et prometo deixar de dur-te al 120%, aprendre'm a anar junts al 75% però tú posa't les piles per aconseguir no fatigar-te quan necessitem donar el máxim!!!

No estic segur que això pugui ser un tracte o una coacció, però aquell dia vaig tornar a somriure, ara tenia un nou amic imaginari, el meu cor, i no estic loco, encara no o almanco del tot, senzillament he hagut d'aprendre un poc més sobre mi, sobre com funciona el cor, sobre alimentació, sobre rutines, sobre l'esport i em queda molt per aprendre i aplicar, però aquest darrer any de treball, d'esforç, de perseverància, de suades, de patiments, de sortides a pas de tortuga, d'hores i hores damunt del rodillo, començen a servir d'alguna cosa, i fa poquet que he pogut comprovar que fent les coses bé, que tractant el cor com es mereix, no me falla, i n'estic orgullós, sí ho he d'admetre, estic content de mi mateix en aquest sentit, perque podía haver penjat o venut la bici però enlloc d'aixó vaig treure la pols al rodillo i m'hi vaig pujar, em vaig informar, vaig llegir de tot i més i fins i tot vaig mirar videos d'operacions a cor obert, realment acollonants. I tot això per inconformisme, perque si hi ha alguna cosa que es pot fer per un motiu... s'ha de fer!!

I això sempre ho tendré clar, podré desanimar-me un dia, dos, un mes o dos, però mai m'ofegarà res del tot, ara m'adono que he anat a parar al grup perfecte, als ERMASSETS, i que porto aquest esperit a dins des de  sempre, aniré més o menys aviat... però arribaré, ja sigui més o menys fatigat però faré allò que vull fer, faig allò que vull fer i no ho deixaré de fer per por, ni per covardia, ni per peressa ni perque suposi un esforç massa gran.

Durant aquests dos anys d'entrebancs de diferents tipus però sobretot de salut, he après moltes coses, però sobretot més retrobat amb mi mateix, amb un mi mateix que gairebé no recordava, aquell que no es deixa vèncer, aquell que té la forçai tot el que s'ha de tenir per tirar endavant. i així ho faré. I aquest blog no és més que un arxiu, que una estanteria on anar-hi penjant o colocant les passes que vaig fent pel camí, els entrenos, les menjades de tarro que sovint m'interfereixen, les imatges que deixen constància de l'evolució, de moments, d'emocions,... també encomano a aquest blog una missió important, la de recordatori del que costa aconseguir les coses, i de punt de referència, per no deixar de créixer.

S'altre dia un company uns 10 ó 15 anys major que jo i que desconeix el tema del meu estimat cor, em va dir sense malícia, -ja veus jo si jo amb sa meva edat puc.... com no has de poder tu.... jajajjaa l'has clavada chaval!!!! pensava jo.... i és que quan a un li falta una cama tothom o veu, però quan a un el que li falla és el cor... ja és més difícil de demostrar eh???

A tot això aquests darrers 5 mesos del 2011 han estat els definitius en el sentit en que he tornat a canviar de pulsómetre per tal de tenir més informació sobre el que passa dins meu durant l'esforç, i he establert una rutina més consistent en els entrenos i he anat fent les coses "bé" i ara començo a veure els resultats, ara sé que vaig pel bon camí i això és el que vull reflexar, com és aquest camí, que implica, i com ho visc. I si has estat convidat a aquest blog o hi has arribat per casualitat has de saber que no té més pretensió que aquesta i que tots els consells seràn benviguts i que espero que dins la mesura del que ho permeti la monotona informació que hi pengi espero serveixi per alguna cosa.

Salut!!!