dilluns, 30 de maig del 2011

Modificant l'entreno de rodillo

És cert que darrerament la calor m'està fonent les neurones, és cert que ara en fa més que fa dos mesos i és cert que segurament encara en farà més o sigui que.... toca canviar, introduir millores tant en l'horari d'entreno com en les rutines, per tal de sobreviure a la calor i de poder-ho conjugar tot amb la vida familiar i laboral.

S'altre día se'm passava pel cap (en un moment de debilitat...) deixar els entrenos durant l'estiu i disfrutar d'aquesta calor xafogossa baix l'aigüa, però.... la sensació a les cames m'ha estat martiritzant aquesta darrera darrera setmana en que gairebé no he pogut pujar a la bici, així que... primer punt a considerar: mantenir els entrenos de sèries amb es rodillo, dues sessions setmanals, però... com millorar el que feia fins ara? com avançar? Idò ahir vaig provar baixant 3 pinyons, o sigui, plat petit i pinyó petit. QUIN CANVI!!!! amb la resistència al mínim anava la mar de bé, però al moment de fer la sèrie, i pujar la resistència al màxim... uau, ja no era el mateix, venga espitjar fort, i venga augmentar la velocitat (vaig arribar als 65Km/h!!!!), un minut intens, que en un més aproximadament passará a ser 1'5 o 2 minuts a TOPE!!!!!, Però les pulsacions es mantinguerem dins els marges, una Fmáx de 196 durant els primers segons del periòde de recuperació pot sèrie i baixada en devers 1'5 minuts a les 156ppm (o sigui molt per davall del meu umbral aeròbic que està en 171ppm). Ara bé, me va costar la ostia acabar les 10 sèries, i els deu darrers minuts de cardio foren la gloria. Al cap i a la fi va ser una sessió extranya per lo dura que va ser i perque va estar passada per aigüa, quin gust en aquest sentit, davall dels tarongers, ploguent i suant. I la sensació en acabar.... sense paraules, havia fet una passa més endavant! 

Ara em queda perfilar la resta de rutines de la resta de dies de la setmana, per ara dos dies faré rodillo fent sèries i si algún dia no puc fer altra cosa faré rodillo cardio, però en principi la meva intenció és anar a nedar dos migdies a la setmana durant una horeta cada dia i sortir un vespre o dos a córrer una estona (entre mitja i una hora basta). I els caps de setmana deixar-los pel que surti, si hi ha possibilitat de fer algo guay i sinó... a gaudir de la familia que bé s'ho mereix!!!!

Salut!

dilluns, 23 de maig del 2011

TST-BTT ó Sa Travessa de Sa Serra de Tramuntana en BTT Ermassets maig 2011


Com deia abans la Serra ens esperava, plena de racons verjos, d'animals lliures, de caminois solitaris, de roques atemporals, de petjades humanes per tot arreu però sobretot la Serra ens esperava entregada a un grup d'amics amb una il.lusió, travessar-la de cap a peus!!! Uns amics motivats, entregats a l'esforç, al patiment i a la diversió, amb bon humor, amb companyerisme i amb una fortalessa encomiable, demostrant a cada passa que ser Ermasset vol dir molt!!!  ho vol dir TOT!!!!  Aquí teniu un grapat de les fotos del primer dels dos dies de travessa, digue'm que el segon dia no tenia el pols com per tirar fotos, jejeje.

Han estat un total de 125Km (65 el primer i 60 el segon aproximadament), ppm mitjes entre 140 i 157, Fmax un únic pico de 206ppm (o sigui al 100 i pico per cent, CAGADA!!), però la resta tans sols un grapat de picos de 190 a 199ppm o sigui sense arribar a la Fmax de 201ppm. De fet en % dins la zona em resulta molt complicat calcular-ho però segurament hagi aconseguit respectar el 75/25% (aeróbc/anaeròbic) fet que ha estat la clau de l'èxit, de la "No Fatiga", del sentir-me realment bé, poguent fins i tot provar de fer trams complicats de pujada per trialeres dures, per escalons de Biniaraix, etc... I en quant a Kcal han estat unes 9200 aproximadament.

A nivell personal: prova superada, era més que un repte, per a mi significava confirmar que podré seguir fent coses, significava que sa feina ben feta té sa seva recompensa, significava que quan les coses es torçen sempre es poden adreçar, significava que voler és sinónim de poder (amb matissos Sí, però sinónim!)

El grup: bon ritme, esperant i ajudant-mos un ou, ben coordinats, ben preparats i de molt bon rollo!! Un grup genial!

La ruta:  replantejar-mos el sentit, i les zones per on tornar a passar, hi ha hagut massa patejada i massa dura, cal miar tema permisos per passar per  Binis- Alfàbia-Coll de Sóller-Teix per exemple per planejar un poc més.

Les incidències: la rotura del canvi d'en Vicenç (desafortunada per una part i afortunada per una altra ja que el tio es va marcar marató i mitja de munytanya improvitzada), un grapat de caigudes sense importància i torçades de turmell, i  alguns tirons i  mal al cul!!!!

L'organització: un 10 en tots els sentits, tant per tot el que ha aportat la majo´ria per poder tiranr endavant, com les rutes prèvies de reconeixement, com la furgo, com els queviures, i també tot i que un poc més just la programació o el timming, que l'hem anat clavant super just.  Una llàstima no haver trobat sa gelera d'en Corse ben plena de birres a l'arribada a Pollença...per sa pròxima ja ho sabem... perque.... hi ha haurà una próxima no???



Abans de sortir... quina emoció semblàven nins petits anat d'excursió per primer cop.

Quines vistes.... Impressionants!!!!

Reagrupaments continuus...


Parejitas....

Màquines.....

Tecnología alemanya aplicada al calçat esportiu... L'escopinada dijuna nunca falla!!!!
Aquesta tecnología la perdérem el segon dia de ruta ja que li va pegar el puntasso FORREST GUMP i va arrancar a córrer espantat per un canvi que rossava per tot i com que no podía soprtar aquell grinyolar frenètic, no va aturar fins que va arribar a Pollença, quin veritable Crack!!!!!! Per cert s'està obrint ja un club de fans i seguidors seus pel Face per tal de seguir d'aprop l'evolució d'aquest ésser esportiu "sense límits".





On son els ermassets...  i les cabres???





Bon moment, el dinar a Valldemossa, diooooooos quina famota!!!!
I pensar amb el que ens esperava fins a Muleta....!!!

El crack de les pujades tècniques, feia por veure'l pujar pel Barranc de Biniaraix, escaló rera escaló!!!

La mà de l'home oldejant la natura al seu gust...

En Biel aparcant sa bici per aturar  abeure una mica, ;) jajaja 
Hi havia que anar molt en compte perque era fàcil fotre qualque grapada!

EQUIPASSO!!!!


Ara veurem mem sa próxima quina liam, però es plantejen moltes opcions.... mmmmmmm que bé!!!!

diumenge, 15 de maig del 2011

La Serra ens espera...

Sí, dissabte que vé sortirem de Sant Telm i creuarem en dos díes tota la Serra, el cos està a punt, la ment està a punt, els queviures estàn a punt, així que... ja estam tots a punt per començar sa festa!!!

A nivell personal, serà una lluita contra l'àcid làctic i les pulsacions, una prova de gestió de l'esforç, a la que li tenc moltes ganes, perque serà segur, la que marcarà un abans i un després, en el sentit de canviar ja l'entrenament o seguir treballant en la mateixa línea, llavors... podrán sorgir nous reptes... ENDAVANT!!!!!!!!!!!!




dimarts, 10 de maig del 2011

El "tema cardio"

Idò bé un cop fetes totes les proves, averiguacions, anades i vengudes dels metges i en vistes a superar d'alguna forma el "mal rollito" que t'entra en el cos quan et donen noticies com que tens el cor un poc mal montat... vaig prendre la decisió de que aquest fet no aconseguiria impedir-me disfrutar de la vida, ni dels amics, ni de fer tot allò que m'agrada... però ara venía el veritable repte... com ho aconsegueixo??

Idò bé, el plà d'entreno passava per dur a terme totes les sessions possible de treball damunt rodillo (ja que l'esforç és molt més controlable, menys impactes al genolls i menys preocupacions d'equilibris, zones tècniques etc...) que et permet estar pendent de les pulsacions per anar agafant el feedback necessari del teu cos/cor i dedicar-te a mantenir les pulsacions el més aprop de l'umbral anaeròbic, que en el meu cas me marcaren segons els resultats de la prova d'esforç en les 171ppm (85% de la meva FMax) així doncs la "recpta" era, treballa tot el temps que puguis el més aprop possible del teu llindar anaeróbic, sense superar-lo, i així aniría agafant "fons", cremant dipósits grassos i avessant el cos a un ritme asumible durant molt de temps.

Així me vaig tirar els primers tres mesos i mig, i actualment ja estic en la segona fase de l'evolució cap a superguerrer (jejejeje), ara els plans d'entrenos son combinar sessions de cardio (les de fins a 171ppm) amb sessions de series, aquestes darreres son bastant més dures ja que es tracta de dur el cor al límit per un període d'entre 1 i 2 minuts cada 2 ó 3 minuts. Començo amb un encalentiment de 10 minuts a 170ppm (85% de la meva FMax) i llavors el moment de la sèrie pujar gradualment fins anar a fons durant un o dos minuts, i llavors tornada a baixar fins a les 171 ppm. i així deu vegades durant una hora i els darrers deu minuts a mantenir el ritme de cardio a 171 ppm. Acabada la sessió estiraments i recuperació.

Actualment, 5 mesos després d'haver començat l'entreno, puc assegurar que funciona, les dades parlen per elles totes soles, a nivell de pes, vaig començar en 81'5Kg, i ara estic en 74Kg, les primeres analítiques indicàven un petit problema amb l'àcid úric (un tema congènit com el del cor) però que he aconseguit amb una dieta específica reduïr-lo fins als nivells normals, lo mateix mab un poc de colesterol i lo mateix amb uns problemes de mal a les articulacions.  Sense cap tipus de dubte l'entreno ha estat correcte i els resultat així ho corroboren. Així i tot l'estat en general, les sensacions, la movilitat, la resistència i la capacitat d'esforç son incomparables, i això només en 5 mesos, lo qual no vol dir que segueixi en aquest ritme d'evolució però... ja està bé.

Quines seràn les properes fases?? Doncs encara estic treballant en el disseny de la següent fase, per ara considero que he de seguir així una parell de mesos més per tal de consolidar els resultats, recordo com les primeres sessions de sèries, la velocitat punta durant la sèrie o sigui a fons eren de 24Km/h amb la resistència que tenc fixada a la bici i al rodillo (la qual ja m'estic plantejant canviar) i actualment la velocitat durant la sèrie és d'entre 28'8-31km/h (depenent del dia, imagino que també depen de la calor que faci  i altres factors) però bé la idea és que he de dur un ritme més elevat si vull posar el cor al màxim  durant un temps. Lo qual també és un indicador de la millora aconseguida.

En breu me tocarà de bell nou l'ecografia del cor per veure com va tot, mem si les parets no s'han engreixat massa, i sobretot veure si l'arrel aórtica es manté estable en les dimensions del darrer pic, ja que si veiessim que va enxamplant-se segurament hauría de deixar l'esport i plantejar-me una operació a "corazón abierto". O sigui que cal controlar-ho anualment per veure com evoluciona. I comprovar també mem les tres ´`alvules si segueixen fallant igual o qué...

Després passat l'estiu tornaré a en Cabanes a fer-me una nova prova d'esforç amb la bike per veure mem com va tot a nivell de forma i mem si ja passo dels 300 Watts que vaig fer el darrer pic.

Res que tenc un full de ruta bastant dens, i és una cosa que no puc abandonar, que he de seguir lluitant  si vull poder seguir fent esport amb seguretat. És curiós i em xoca encara molt veure com jo he de fer aquest treball per "solventar" aspectes intrínsecs a la meva persona per aconseguir arribar al nivell "base" de la resta de gent que es planteja començar a fer esport.  És com quan un vol circular amb un cotxe dels anys 50 i prèviament li ha de fer una posta a punt i ser conscient de que no podrà asumir els limits de velocitat que hi ha estaberts a les carreteres del s.XXI.

Però la sort és que ningú m'encalça, i que ben bé podría haver decidit no tornar a fer esport en la meva vida i passar a ser un ésser sedentari, rollo sargantana, però no va amb jo, i això sí, he de ser fidel al meu ritme, tot és qüestió de fidelitat al ritme, d'aprendre a escoltar el que em diu el cor i interpretar-ho correctament i fer-li cas. Ahir per exemple en la primera sesió de sèries de la setmana ho vaig passar francament malament, feia molta calor, havia dinat feia dues hores (no degué bastar el temps per la digestió), i ves a saber qué més va influir-hi però les sensacions van ser pèssimes, com una falta d'energía total, doncs bé, vaig haver de adaptar un poc l'exercici al dia, vaig mantenir el nº de sèries, però no vaig forçar a tanta intensitat, vaig baixar la velocitat a 26 Km/h i punt.

Però estic en general molt content perque ja me començo a sentir capaç de fer cosetes diferents, sempre amb filosofía "ultra fons", rollito diesel, però anar fent. Per començar hi ha el "repte" de la travesa de la Serra de Tramuntana amb la bici amb els Ermassets, mem com surt i si surt bé ja veurem que ens depara el futur!!!!

diumenge, 8 de maig del 2011

Com va començar tot?

Idò bé com es sol dir és una llarga història, però va ser més o manco així....

La decisió d'emprendre aquest "segon" blog, respon més a una necessitat d'organització pròpia que no  a la necessitat de compartir coses amb altre gent, és per a mi una espècie de diari de bitacora per anar-hi enregistrant tota una sèrie de fets que avui per a mi son importants i que fins fa poc no ho eren.

Tot va començar fa dos anys aprximadament, tampoc es tracta de dir dates exactes, al reconeixement metge anual de la feina la doctora em detectà alguna cosa a les pulsacions, a l'electrocardiograma, em demà l'edat, el pes i tot el que et solen demanar, si fas o no esport etc... i es va extranyar de les poques pulsacions en repòs i d'alguna altra cosa, i d'aquí que em recomenés anar a un cardiòleg amic seu a fer-me una prova d'esforç. Curiós, ja que fa estona que pensava fer-ho, i bé, així vaig tenir l'excusa ideal. Un cop al cardiòleg vaig fer la prova i dels deu estadis no vaig passar del tercer crec recordar, i jo ja pensava... buah, estic fet pols, d'aquesta no en sortiré gaire orgullós, jajajajaja.

Un cop analitzats els resultats de pressió sanguinea durant l'esforç i l'electrocardiograma, el cardiòleg me va recomanar fer-me una ecocardiografia ja que hi veia alguna cosa extranya, sembla ser que el cos (vasos sanguinis sobretot) s'adapta prou bé a l'esforç, però que alguna cosa passava allà dins que no acabava d'anar bé. I així va ser com durant l'eco, em van trobar una válvula ventricular (válvula mitral) que no tancava bé. I quan et diuen això, automàticament tot passa a ser qüestionable, t'ho replantejes tot, perque lógicament té unes implicacions, per exemple, pots seguir fent exercici??? Doncs sí però dins uns límits de pulsacions (ppm d'ara endavant), la maleïda fórmula màgica 220- l'edat: o sigui 185.

185, 185, 185.... vaig passar a tenir aquesta xifra al cap cada día, el 185 era la meva xifra, la meva Fmax o freqüència cardíaca máxima que no havia de superar en cap moment, és més no hauría de passar de 152 ppm per anar bé. I això vol dir que pràcticament no podia fer res d'esport ja que només pujar-me a la bici, ja em posava a 125, 140 ppm i al primer repit... patapam a 190ppm i si dicidía no fer-li cas, i anar com abans, com els tres darrers anys... doncs em posava fàcilment a 196, 200 i fins a 206 i 212ppm o sigui un 120% de la meva Fmax "real".

Va ser un any dur, era dur acceptar que hauría de deixar de compartir estones, rutes, bons moments, experiències i temps amb els meus company sels ERMASSETS d'Esporles, i vaig entrar en una etapa d'estancament (que gràacies al seu suport va ser més curta del que me pensava inicialment), estancament perque havia d'analitzar mem com fer-ho per sortir-me'n, per poder recuperar la normalitat perduda, per reconciliar-me amb el meu "cor" i amb el meu "cos", per aprendre i per reconeixer que tota la vida havia tengut "algo" amagat a dins meu que no acabava de funcionar com calia. Costa molt adonar-t'en de que no ets com et pensaves realment/funcionalment. 

Però bé, desànims a part, va venir un temps de reflexió, d'anàlisi i tot d'una vaig tenir clar que havia de començar a fer proves, i per començar a fer-les bé vaig decidir comprar-me un pulsómetre més fiable, un polar RS300 que va ser el meu company de fatigues fins fa poc, era el que em donava les males noticies, el "chivato" de que tot seguia com un cul allà dins... quina lluita interna... amb un mateix o millor dit amb una part d'un mateix. Sovint em veia entrenant tot sol per la muntanya devora casa a Sóller i me sentia com si fos 2 en uno, jo per una banda i el meu per l'altre, i el pulsómetre fent d'interprete, d'intrús en una relació que després de 33 anys havia canviat, s'havia sincerat i havia reconegut un engany mutu continuu. Una certa despersonalització de cap a mi mateix em posseía, i em feia pensar que si fos la bici la que fallava sería tan senzill com canviar-la per una nova,.. però el cas no era aquest, no es pot anar canviant de cor així com així, estava per primer cop en la vida davant d'un fet que no era fàcilment solucionable i alguna cosa em dia dins meu que em duría molta feina arreglar-ho però en tot moment vaig tenir clara una cosa, mai m'han fet por els reptes, com deia en bunbury als Héroes del Silencio - nunca desprecié una causa perdida, nunca negaré... que son mis preferidas...- així que vaig seguir amb les proves i cada una d'elles era unnou desànim, provava de jugar a paddel i malament, provava amb l'ajuda d'en Jaume i en Biel d'anar d'excursió i a la mínima que em despistava.. me sortía de la Fmax i ells em deien tio tranquil, anirem al teu ritme. No sé quantes vegades hauré sentit aquest comentari els darrers dos anys, i no puc dir que m'hagi fet mal ni bé, valoro molt positivament l'actitud que han tengut els meus amics amb el meu problema, i de fet els he d'agraïr tot el que han fet per a mi, l'esperar-me a les rutes com sempre feien abans de saber el que em passava... i després de saber-ho encara més... i els consells, contaactes, i cridades i aferrades de recolçament. Gràcies a tots!!!  Però vegent que les proves no sortíen bé, vaig haver d'arribar a replantejar-me que hauría de deixar de ser un ERMASSET, abandonar l'equip, el grup i la pràctica del ciclisme de muntanya de forma definitiva i em deia a mi mateix... tranquil tio ara et podràs centrar en la fotografía que tant t'agrada, la lectura etc... però realment no m'hi veia, sempre he pensat que la vida estàper viurer-la com si fos fugaç, com si s'acabés avui mateix, amb cervell però a fons, sense córrer però amb ganes i força i la pau de la fotografía i la lectura o escriptura només estava disposat a que ocupéssin una estonata del meu dia a dia.

Entre una cosa i l'altre va passar un any, de proves, de revisions, de seguir sortint però acollonat i no sempre respectant els límits (gairebé mai....) fins que tornava a tocar revisió del cardiòleg,.... i tachan, la prova d'esforç va anar igual de bé o malament com es vulgui veure, però l'ecografia del cor ens va donar una nova sorpresa... ja no era només una válvula la que estava petada, ara eren tres!!!!! la Mitral la Aórtica i no sé quina altra més ni m'importa. Aquí si que hi va haver un abans i un després, el cardiòleg es va posar seriós, jo acollonadíssim i a casa amb en meu fill acabat de neixer.... doncs igual. Gabinete de crisis!!!!

Soc caparrut ho sé, però mai m'havia imaginat ser-ho tant, no podia acceptar-ho, no podia acceptar que davant d'un fet m'hagués de quedar de mans plegades, no va amb mi, i no soporto les injusticies per ningú i per a mi tampoc, i això ho vaig viure des del començament com una injusticia. I qué vaig fer? Damunt la pròpia camilla mentres el cardiòleg em mostrava assenyalant amb el dit com la sang no sortía del cor correctament i m'exposava les implicacions que això tenía durant la pràctica de l'esport i el que podía passar si es feia un "nus" a dins del cor.... -------------------------------- automàticament li vaig demanar: Dr, això és una cosa modificable per part meva??? Hi ha alguna mínima cosa que pugui fer jo per canviar-ho??? Perque si és així ho faré!!! I... com que la seva expressió no me va agradar i no es va voler mullar més que dient que l'entreno... bueno.... però que això ho has tingut sempre.... etc..... bla bla bla als pocs díes ja estava cridant a un altre metge el Dr Cabanes perque em fes una prova d'esforç però aquest cop damunt d'una bici, i perque em donés alternatives, perque em dibuixés al meu davant un camí, un tirany, un single track per anar rodant tira tira però avançant de forma segura. I així ho va fer, tota la informació que me va donar, no feia més que obrir-me portes, opcions, totes passàven per esforçar-me, per tornar a demostrar-me a mi mateix la meva caparrudessa, la meva capacitat d'esforç que curiosament havia d'anar enfocada a deixar d'esforçar-me tant, a limitar els intervals de treball en que feia moure's el cor, dit d'una altra manera, el que havia de fer era, anar a buscar el cor allà on l'havia deixat i ensenyar-li a caminar perque seguís venint amb jo per tot arreu. tot això passava per una forçada reconciliació entre els dos, i així ho vaig fer, li vaig proposar el meu fatigadet cor un tracte, si és que pot anomenar així... jo et prometo anar al ritme que tu puguis, però tú m'has d'assegurar que faràs el possible per acompanyar-me per tot allà on vull anar i queno me fallaràs, que ho seguiràs donant tot com fins ara, jo et prometo deixar de dur-te al 120%, aprendre'm a anar junts al 75% però tú posa't les piles per aconseguir no fatigar-te quan necessitem donar el máxim!!!

No estic segur que això pugui ser un tracte o una coacció, però aquell dia vaig tornar a somriure, ara tenia un nou amic imaginari, el meu cor, i no estic loco, encara no o almanco del tot, senzillament he hagut d'aprendre un poc més sobre mi, sobre com funciona el cor, sobre alimentació, sobre rutines, sobre l'esport i em queda molt per aprendre i aplicar, però aquest darrer any de treball, d'esforç, de perseverància, de suades, de patiments, de sortides a pas de tortuga, d'hores i hores damunt del rodillo, començen a servir d'alguna cosa, i fa poquet que he pogut comprovar que fent les coses bé, que tractant el cor com es mereix, no me falla, i n'estic orgullós, sí ho he d'admetre, estic content de mi mateix en aquest sentit, perque podía haver penjat o venut la bici però enlloc d'aixó vaig treure la pols al rodillo i m'hi vaig pujar, em vaig informar, vaig llegir de tot i més i fins i tot vaig mirar videos d'operacions a cor obert, realment acollonants. I tot això per inconformisme, perque si hi ha alguna cosa que es pot fer per un motiu... s'ha de fer!!

I això sempre ho tendré clar, podré desanimar-me un dia, dos, un mes o dos, però mai m'ofegarà res del tot, ara m'adono que he anat a parar al grup perfecte, als ERMASSETS, i que porto aquest esperit a dins des de  sempre, aniré més o menys aviat... però arribaré, ja sigui més o menys fatigat però faré allò que vull fer, faig allò que vull fer i no ho deixaré de fer per por, ni per covardia, ni per peressa ni perque suposi un esforç massa gran.

Durant aquests dos anys d'entrebancs de diferents tipus però sobretot de salut, he après moltes coses, però sobretot més retrobat amb mi mateix, amb un mi mateix que gairebé no recordava, aquell que no es deixa vèncer, aquell que té la forçai tot el que s'ha de tenir per tirar endavant. i així ho faré. I aquest blog no és més que un arxiu, que una estanteria on anar-hi penjant o colocant les passes que vaig fent pel camí, els entrenos, les menjades de tarro que sovint m'interfereixen, les imatges que deixen constància de l'evolució, de moments, d'emocions,... també encomano a aquest blog una missió important, la de recordatori del que costa aconseguir les coses, i de punt de referència, per no deixar de créixer.

S'altre dia un company uns 10 ó 15 anys major que jo i que desconeix el tema del meu estimat cor, em va dir sense malícia, -ja veus jo si jo amb sa meva edat puc.... com no has de poder tu.... jajajjaa l'has clavada chaval!!!! pensava jo.... i és que quan a un li falta una cama tothom o veu, però quan a un el que li falla és el cor... ja és més difícil de demostrar eh???

A tot això aquests darrers 5 mesos del 2011 han estat els definitius en el sentit en que he tornat a canviar de pulsómetre per tal de tenir més informació sobre el que passa dins meu durant l'esforç, i he establert una rutina més consistent en els entrenos i he anat fent les coses "bé" i ara començo a veure els resultats, ara sé que vaig pel bon camí i això és el que vull reflexar, com és aquest camí, que implica, i com ho visc. I si has estat convidat a aquest blog o hi has arribat per casualitat has de saber que no té més pretensió que aquesta i que tots els consells seràn benviguts i que espero que dins la mesura del que ho permeti la monotona informació que hi pengi espero serveixi per alguna cosa.

Salut!!!